RETOUR
Texte en langue catalane - Traduction possible sur demande -  VERSION COMPLETE ici
Setze anys el 36
Enric Farreny Carbona 1938 Potser ja era hora -si no és massa tard- per escurar la memória vella que és la que menys he perdut amb el temps. La primera idea va ser el títol : « Setze anys el 36 ». Que n’hem viscut de fetes ! Gairebé sembla un privilegi del destí.  No repetiré ara la infància del fill del sabater del carrer de Premià a Sants, que per obra i gràcia de la meva mare, va a néixer a Olot el 31 de marc del 1920. Tots vivíem a l’hora de l’Espanya Industrial, la gran fàbrica de teivits veïna.  La sirena donava les hores i la guàrdia civil en temps de vaga o de bullanga durant la dictadura feia córrer les nostres mares per a aixoplugar-nos dels trets que tiraven carrer avall. En aquells temps calia parler «  en cristiano » a l’escola i en els Ilocs públics.  Sort que els mestres, clandestinament, ens ensenyaven alguna poesia o canço i que a casa i al carrer manteniem la nostra llengua i la bona educació de parlar voluntàriament en castellà als forasters.  Que consti ! 
Records pregons són les eleccions i la proclamació de la República el 14 d’abril del 1931 . Quina emoció, quin canvi pertot, quin esbadaliment !  De cop hi havia colònies d’estiu i banys de mar a la Barceloneta pels de la meva edat i casta. Escoles, moltes escoles, molts joves mestres, una Barcelona capital cultural si més no. Als dotze anys vaig entrar a l’Escola del Treball, al carrer d’Urgell, als « ametllers » en deien. Primer a « perfeccionament », tot en català, amb assatjos artístics i l’any després a « pre-aprenentatge » on, a més dels estudis. apreniem a tastar els oficis bàsics de la indùstria en unes condicions que us admiraría si ho pogués explicar. Quina diferència amb el que ara en diuen « cursos de formació ». Normalment l’Institut d’Orientació Professíonal - cosa nova- ens aconsellava per triar un ofíci : em van dir de fer el que volgués. 
Passem de la mort de l’Avi per Nadal del 33. L’estiu del 34 la Generalitat, per primera vegada a Catalunya, don d’Espanya, va atorgar a l’Escola del Treball quatre beques per cursar els estudis de tècnic de l’Escola Industrial. 
En el concurs vaig obtenir el primer lloc i em vaig matricular el 1r d’octubre, pocs dies abans de que tot el govern de la Generalitat - i molt gent d’esquerra i sindical - emigressin a 1 »Uruguay », un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona, de resultes de la repressió a Astúries i de la solidaritat dels catalans. El militarot que va prendre el lloc del nostre Lluís Companys no va gosar esborrar tots els avenços culturals que vivíem. De dia a l’Escola Industrial i els vespres a la del Treball per ser fadrí industrial, és el que em va permetre més tard de treballar sempre com obrer qualificat. 
Les eleccions del febrer del 36, victória del Front Popular van alliberar els presos politics i empènyer el progrés republicà. El 19 de juliol « vingué la guerra ferotge i sens treva » i « arreu d’Espanya s’alçà la gran lleva dels voluntaris que lluiten cantant : Endavant ! ». 
Els setze anys som-hi. Tot ben pensat, inscrit a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, que sembla que tothom ha oblidat, les nostres consignes eren de ser els millors pertot, a l’escola i al carrer, i tot cara a axaifar el feixisme.  Imagineu l’ambient ! Els més grans van marxar els primers al front i a l’Escola de Guerra ; nosaltres vam anar omplint els buits i em vaig trobar, secretari de les associacions d’alumnes de les dues escoles, de la cooperativa escolar, obra de l’Antoni Ma Sbert, de les dues cèllules de la J.S.U. redactor del butlletí i del diarí mural i paro de comptar. 
Per dir, escurçant, que quan van arribar les hores tràgiques del març del 38, els bombardeigs criminals de Barcelona, les dificultats de l’exèrcit popular, el dia 20 d’abril, als divuit anys i deu dies, amb sis companys més de l’escola i del carrer, vam anar voluntaris a l’exèrcit, a la 26a Divisió (ex columna Durruti !).  Bateig de foc per terres 11eidatanes, amunt i avall prop de la presa de Camarasa, només dos plors : el Robert Agut, ferit a costat meu pel maig, va morir poc després a l’hospital ; l’Antoni Cruz va morir al peu del Segre el dia de la feste major de Sants, el nostre barri.  
Escurçar encara. Els amics anarquistes no em van deixar anar a l’aviació que era la meva dèria. Milicià de la cultura honorari, si. Enllacem amb el conte de Nadal que us he ofert. Després, a la caiguda de Barcelona, abandonats a l’hospital, bombardejats a Figueres, vaig anar fins a França el dia 9 de febrer per La Bajol i Les Illes, amb una pota coixa. Camps de concentració del Voló, d’ Argeliers, d’Agde, de Sant-Cebrià, de Septfonds, sempre militant per mantenir viva l’organització i la moral. Un any de concentració... 
Enric Farreny i Carbona 1941 Quantes aventures abans de trobar-me de fresador en un talleret de Normandia el febrer del 40..  Poc repòs, pel juny els alemanys arriben i ens toca picar sola - és un dir perquè va ser en bicicleta - fins a Tarbes i Tolosa, fugint dels nous camps de concentració, refugiat a una masia a munyir vaques i esperar a Marsella que poguéssim (1) anar a Mèxic. Trampejant lliçons i traduccions per viure fins a poder treballar de torner el maig del 41 en una gran empresa.  Resistència a la fabrica i al port, F.T.P. a l’alliberació de Marsella des del 20 d’agost. Participació a « Juventud Combatiente » aplegant alguns milers de joves espanyols amb vistes al retorn promès.  Secretari nacional i redactor del diari « Juventud » a Tolosa des del març 45 quan deixo la fàbrica a canvi d’un plat i un llit. Representant de la JSUC a França prop de les altres organitzacions catalanes. 
El 25 d’octubre casament amb la Conchita Del Bosque, filla del president de Unión Nacional, Don Rafael, amb assistència de tothom menys la Pasionaria.  L’endemà mateix viatge a París i Londres, delegat per la creació de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica. 
Refusant de fer una fàcil carrera política, deixo la permanència el juny del 46 i començo de frigorista abans de la naixença de I’Enric petit. Mal allotjats, comencem amb dos plats, dos coberts i una cassola.  Tot i militant tots dos a la direcci-ó de la Joventut. Enric Farreny Carbona - Homenaje 2003  
El retorn d’Amèrica o de la Unió Soviètica dels dirigents histórics aixoplugats va ser el començament de la degradació del moviment. Agreujat per l’actitud dels francesos que havien oblidat la nostre participació a la guerra i ens van llençar a la clandestinitat. Deportacions a Córsega i a Algèria. Sectarisme que castigava el voler fer venir la família d’Espanya amb l’exclusió. Vam veure que teniem exili per anys. Treballant molt, he portat el fred en torn de Toulouse i ben lluny a centenars de comerços. Vingueron un noi i una noia i molt més tard dues altres noies. Un bé de Déu ! Un professor de la Universitat, un professor del secundària, una tocólega i dues quadres qualificats. El mèrit que reivindiquem és d’haver-los fet a imatge nostra, més aviat del costat dels que reben ! Tot guanyat a pols, sense ajudes. 
Els anys passen depressa, veient créixer els fills i ara els nou néts ! La meva história s’esborra darrere la de la Conchita que fa prop de vint anys porta molt alt el « Club de Langue et Culture Espagnoles » de Ramonville que com que només té dos nacionals espanyols no rep cap ajut de l’estat. No tenom doble nacionalitat ni doble pensió, ni doble pertenència a associacions ni qui sap que més... 
Jo crec que el nostre model van ser « Els Miserables » en francès i « Don Quijote de la Mancha » en castellà ! 
Enric Farreny i Carbona - Decembre 1998

Le 1er décembre 2003, Enric était à Madrid, invité par Ludivina Garcia Arias députée des Asturies, pour assister à l' "Homenaje a los Luchadores por la Libertad" qui se tenait dans l'enceinte des Cortès.
  RETOUR